Vora el mar,
entre els brams dels trons,
hi ha una gent esperant
una llum
que es vagi acostant
sota els llamps.
Vora el mar,
de genolls plorant,
dones grans estan resant:
oh! Déu meu,
Tu que tens el poder,
jo t'imploro.
Però aquest mar
sempre traicioner,
agafa I'amor i l'esperit,
juga amb ells.
És la por de tants mariners,
l'amargor d'un adéu
com tants més.
(Tomada...)
Un instant i el seu món es perd
sota les aigües que estimaven tant.
Adéu germà, dóna records al vell,
que avui jo marxo i potser no torni més.
Vora el mar, al compàs del vent,
ones fan de cavall
d'homes bons que han anat a lluitar
per menjar.
Llops de mar que no viuran més
l'emoció d'un nen corrent
cap el port, ple d'amor,
amb la mare.
El mar...
Aquell món...
El mar etern...
Quin mal any per aquella gent:
primer en Joan el seu nét,
el més gran.
I ara el mar n'ha robat un més.
Pare i fill junts al cel,
si és que hi ha cel.