Lo comte de mataplana ne tenia dos cavalls:
L’un era blanc com la gebre, l’altre fosc com lo pecat
Malhaja lo cavall negre, benhaja lo cavall blanc!
Un matí de la hivernada lo negre feia ensellar
La comtessa ja li’n deia: –per què no enselles lo blanc?
Perquè fuig dels camins aspres
I a mi em plauen més que els plans
La comtessa ja hi tornava: –mon marit, no ho fesses pas
Lo negre em sembla el diable, déu nos lo tinga allunyat
Ell no li torna resposta, com si sentia tronar
Al negre posa la sella baldament fos satanàs
Adéu, la comtessa aimada
Déu te guie I l’àngel sant
L’àngel prou lo guiaria, mes ell no es deixa guiar
Lo guiaria a l’església I ell a la vila fa cap
On hi ha nines per perdre I pobres per escanyar
Malhaja lo cavall negre, benhaja lo cavall blanc!
Quan sortia de la vila semblava un esperitat:
Corria lo cavall negre, corria com si volàs
Tantost per les altes cimes
Com pel fons del xaragall
Los gombrenesos se senyen quan lo veuen desbocat
Los llops d’aquelles muntanyes lo segueixen udolant
Algun d’ells per simpatia, los altres olorant carn
Que n’esperen un bon àpat més amunt o més avall
Sos ulls semblen llumenetes
Llumenetes infernals
Al sentir sa udolissa lo comte s’és esglaiat
Voldria girar lo poltre mes ja no el pot aturar
Malhaja lo cavall negre, benhaja lo cavall blanc!
A la nit que és fosca fosca, se barreja el temporal
I els pastors al comte veuen entremig de trons I llamps
Volar d’una cresta a l’altra
Del montgrony vers les afraus
La tempesta esgarrifosa a mitja nit fa un esclat
D’un llampec entre les ales s’obira lo comte arnau
Rodolant d’alta cima de sant ou dins lo forat
D’on surt entre rius de flama lo renill del seu cavall
La comtessa l’esperava a la porta del palau
Passen hores, passen dies, passen nits de por I espant
A la tercera que pass
L’en veu venir condemnat
La nit era negra negra, més negre era son cavall
Son cavall que era el diable déu nos lo tinga allunyat