D’entre valls de teranyines
Vam sortir al sol de la tarda
I com si la nit no portés l’alba
Vam cremar-nos al capvespre
I a la nit freda rosada
Va calmar-nos les ferides
D’aquell foc
I un joc d’albes va hostiar-nos
Perduts en un full de somni
Tres mil fulles de tres branques
Tancaren el sol per sempre
I la lluna solitària
Ens separà a l’un de l’altre
Com la raó desfà el somni
Quan ens mirem, ara, la impotència
S’ha fet reina dins nostre
I voldríem abraçar-nos
Car l’amor tenim per sempre
Però no trobem la manera
Vàrem perdre-la fa llunes
En un llac
I el seu cos brut va rebre el meu cos pur
I el meu cor brut va rebre el seu cor pur
I vam unir junts la puresa per damunt de teranyines
En un amor que avui es tanca
Com la llum de l’últim dia
Quan fa mal tornar a néixer