La brisa que t'encisa i eleva,
fins a perdre el contacte
amb tu mateix, té la llum
d'un matí de dissabte
i l'elegància d'un crim
del que no et sents culpable.
El perill el vols córrer.
No et fan por els seus efectes.
L'ànsia que cura
no te la dóna cap altre objecte.
La brisa que t'encisa i eleva
saps que mai serà teva.
És com d'un oasi el miratge.
Hi ha qui l'admira i venera
com a la imatge d'un sant,
un heroi o una bandera.
Hi ha qui n'està fart
i vol viure d'una altra manera.
És la pastanaga del burro
al fons d'una nevera.
La brisa que t'encisa i eleva,
fins a perdre el contacte
amb tu mateix, diu que ets viu
i que podries ser lliure.
Té l'energia del canvi,
d'una revolució o un espectacle.
No saps si anar a comprar
o agafar una pancarta,
esperar a les rebaixes
o emborratxar-te.
La brisa que t'encisa i eleva
saps que mai serà teva.
Com la sensació original
que ja mai més recuperes,
et condemna a un infern
sense greix ni bombolles,
que de tan insípid i light,
ja no fa por ni crema.
Vius en la nit descremada
de la droga lleugera.
La brisa que t'encisa i eleva
li demana al dia
què accepta de la nit,
a la vida de la mort,
al vell del jove,
al ric del pobre,
al mercat de tot allò
que no està en venda.
La brisa només bufa
per tornar-te a sorprendre.
La brisa que t'encisa i eleva
saps que mai serà teva.
Però és tan fabulós el miratge i
collonuda l'espera,
i fa l'hivern tan suportable
quan et creixen flors a la cartera,
que deixaries la dona,
deixaries la feina,
si no fos perquè a fora
bufa allò... Però, un moment,
allò què era?