Que tremoli la gent
quan els rius siguin morts.
Que responguin als néts
com era un peix
i no vulguin ser herois
en l'intent.
Que no aixequin el cap
amb l'orgull del guerrer.
La victòria sense combat
no té sentit.
Prats de sofre roent,
ho cantaven els déus,
són espases de foc damunt del cap,
són paraules d'un somiador.
Quin gran destí!
(Tornada...)
Acabem el temps
de ser adormits.
Ja prou de ser humans,
siguem esperits.
La vida no ens dol,
siguem com el vent,
que sembla que mou
els arbres de cent mil anys.
Que les aigües del riu
es tenyeixin de sang...
Que la gran bola de foc
rodi un xic més...
I potser l'últim home veurà
àngels tocant.